Functional variation and expression of the evidentiality in the Catalan language of the 15th century: the translation of Fernando Valentin’s Paradoxes

L’anàlisi comparativa de l’obra de Ciceró Paradoxa Stoicorum i la traducció del s. XV feta per Ferran Valentí és d’alguna utilitat des de la perspectiva lingüística. En aquest article, examinem un element d’interès per a la semàntica del català: l’expressió de l’evidencialitat mitjançant alguns verbs com jutjar, estimar, pensar, sentir, etc. En aquest estudi, observem com tradueix Valentí els verbs llatins en català i provem de reconèixer quins evidentials del català medieval són el resultat d’una interferència del llatí. L’objectiu és establir el valor evidencial de cadascun d’aquests verbs i fer així un primer acostament a l’expressió de l’evidencialitat en un registre formal del català medieval.A comparative analysis of the work of Cicero Paradoxa Stoicorum and the 15th translation by Ferran Valentí is of some linguistic utility. In this article, we examine a point of interest to Catalan semantics: the expression of the evidentiality by means of some verbs such as jutjar, estimar, pensar, sentir, etc. In this study, we note how Valentí translates the Latin verbs in Catalan and we try to recognize which evidentials in the Medieval Catalan are the result of an interference from a form that is peculiar to Latin. The aim is to establish its evidential value in order to describe the formal uses of evidentiality in Medieval Catalan.Aquest estudi ha estat fet gràcies a la plaça d’investigador en formació (REF. I-PI 28/11) del programa PROMETEU de la Generalitat Valenciana, i s’inclou en la matriu de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valenciana (ISIC/012/042), en l’activitat dels projectes Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEU-2009-042], «aquest és un projecte cofinançat pel FEDER de la UE»), «Gramàtica del Català Antic» (finançat pel MICINN [Ref.: FFI2009-13065/FIL]), «Constitució d’un Corpus per a la Gramàtica del Català Antic» (finançat per l’IEC [IVITRA-IEC/PT2008-MARTINES01]), «Preparació de la proposta de projecte europeu Digital Library of Multilingual Translations of Europe - International Virtual Institute of Traslation – DILIMTE-IVITRA » [ICT-2007.4.3] (finançat pel MICINN [Ref.: FFI2008-02182-I]), «Biblioteca Digital Plurilingüe del Mediterrani-IVITRA» (finançat pel MICINN [Ref. FFI2010-09064-I]), «Gramàtica del Català Modern (1601-1834)» (finançat pel MINECO, Ref. FFI2012-37103) i el «Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció» (finançat pel Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa de la UA [Ref. GITE-09009-UA])

Da percepção cognitiva à percepção auditiva: a evolução do verbo entender no catalão antigo (sécs. XIII-XVI)

En aquest estudi analitzem el procés de canvi semàntic pel qual, en català antic (segles XIII-XVI), el verb entendre, partint d’un nucli semàntic de percepció intel·lectual, arribarà a esdevenir verb de percepció auditiva. En concret, constatem que en la llengua antiga aquest verb sols arribarà a semantitzar (a finals del s. XIV) la percepció d’estímuls lingüístics; així, doncs, no convergirà totalment amb el verb oir, a diferència del que ocorre amb altres evolucions romàniques de INTENDĔRE (en francès, en occità o en sard). Aquest estudi l’hem fonamentat en l’anàlisi dades de corpus lingüístics informatitzats i aplicant-hi els conceptes teòrics de la Invited Inferencing Theory of Semantic Change (TCSII) d’E. C. Traugott (2012) i el concepte d’evidencialitat.This study analyzes the process of semantic change by which the Old Catalan verb entendre developed from the 13th to the 16th centuries from a meaning based on intellectual perception to one implying auditory perception. In particular, this article shows that by the end of the 14th century the verb entendre had only semanticized the perception of linguistic stimuli and had not fused completely with the meaning of the verb oir, as was the case with the evolution of INTENDERE in other Romance languages (such as French, Occitan, and Sardinian). Our study has been based on data analysis of an electronic linguistic corpus using the concepts of E.C. Traugott's Invited Interfering Theory of Semantic Change (TCSII) (2012) and the concept of evidenciality.Aquest treball s’integra en el projecte de recerca «L’evidencialitat en català antic: estudi de corpus i acostament segons la gramàtica cognitiva», en el marc de la beca FPU12/05373 del Ministeri d’Educació del Govern d’Espanya i sota la direcció del prof. Dr. Josep Martines i Peres. A més, s’inclou en la matriu de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA: http://www.ivitra.ua.es] (Ref. ISIC/2012/022) i en l’activitat dels projectes competitius PROMETEOII/2014/018 (Programa Prometeu de la Generalitat Valenciana per a Grups d’Investigació d’Excel·lència en R+D, cofinançat pel FEDER de la UE), FFI2012-37103-FILO, IVITRA-IEC/PT2008-S0406-MARTINES01, PT2012-S04-MARTINES, GITE-09009-UA, USI-045-UA, VIGROB-125

De l’expressió de la percepció sensorial auditiva a l’expressió del discurs reportat. El verb sentir en català medieval (s. XIII–XVI)

This study analyzes the process of semantic change by which the Old Catalan verb sentir developed from a meaning based on general perception to one implying auditory perception. In particular, the article shows that by the end of the 13th century the verb sentir had only semanticized the perception of non-linguistic auditory stimuli and had not fused completely with the meaning of the verb oir, as was the case with the evolution of SĔNTĪRE in other Romance languages (such as Peninsular Spanish). Our study has been based on data analysis of an electronic linguistic corpus using the concepts of E. C. Traugott’s Invited Inferencing Theory of Semantic Change (IITSC) (2012) and the concept of evidentiality.Aquest estudi ha estat desenvolupat al si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valenciana (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acreditació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel∙lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: “Gramàtica del Català Modern (1601–1834)” (MINECO, Ref. FFI2012-37103); “Continuación de la Gramática del Catalán Moderno (1601–1834)” (MINECO FFI2015-69694-P); “Constitució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)” (IEC, Refs. PT 2012-S04-MARTINES; IEC1-15X); Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel∙lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEOII-2014-018], finançat per FEDER de la UE); i el “Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció” (Universitat d’Alacant [Ref. GITE-09009-UA])

The verb semblar in old Catalan

En català actual, els verbs semblar i parèixer són dos verbs quasi sinònims distribuïts territorialment de forma desigual: mentre que el verb parèixer perviu al País Valencià, a les Illes Balears i al català nord-occidental, el verb semblar, a més de conviure amb parèixer als territoris anteriors, ha esdevingut hegemònic al centre-nord del domini lingüístic. Aquesta distribució no és, però, la que trobem en la llengua antiga, en la qual semblar és un verb relativament poc freqüent si el comparem amb parèixer i, a més, la major part dels exemples els constatem en un grup reduït d’obres (especialment dels ss. XIII i XIV). En aquest article volem descriure els usos sintàctics i signifi cats del verb semblar en català antic i explicar la relació que manté amb parèixer. A grans trets, concloem que la diferència que trobem entre tots dos verbs és semàntica i que la convergència que testimoniem en determinades obres pot explicar-se com a infl uència de l’occità, com a calc en traduccions o com un tret dialectal. Fonamentarem l’estudi en les dades que obtenim del Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA).In current Catalan, the verbs semblar and parèixer are two verbs mostly synonyms distributed territorially in a unequal way: While verb parèixer persists in the Valencian Country, in the Balearic Islands and in the northwestern Catalan, the verb semblar coexists with parèixer. Moreover, it has become hegemonic in the centre north of the linguistic domain. However, this distribution is not the one we find in the ancient language, where semblar is a verb relatively uncommon if we compare it with parèixer. In addition, most of the examples for this verb are confirmed in a very small group of works (especially those from the 13th and 15th century). This paper tries to describe the syntactic uses and meanings of verb semblar in ancient Catalan and it also tries to explain the relation that has with parèixer. In outline, we conclude with the fact that the difference founded between both verbs is semantic and the fact that the convergence showed in specific works can be explained as an influence of the Occitan language, as a calque in translations or as a dialectal feature. The study is based in the data obtained from the Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA).Aquest estudi ha estat desenvolupat al si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA (ISICIVITRA) de la Generalitat Valenciana (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acreditació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel·lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: «Gramàtica del Català Modern (1601-1834)» (MINECO, Ref. FFI2012-37103); «Constitució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)» (IEC [PT 2012-S04-MARTINES]); Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEOII-2014-018], fi nançat per FEDER de la UE); i el «Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció» (Universitat d’Alacant [Ref. GITE-09009-UA])

Variació funcional i expressió de l'evidencialitat en el català del s. XV: la traducció de Les paradoxa de Ferran Valentí

Resum: L’anàlisi comparativa de l’obra de Ciceró Paradoxa Stoicorum i la traducció del s. XV fetaper Ferran Valentí és d’alguna utilitat des de la perspectiva lingüística. En aquest article, examinemun element d’interès per a la semàntica del català: l’expressió de l’evidencialitat mitjançant algunsverbs com jutjar, estimar, pensar, sentir, etc. En aquest estudi, observem com tradueix Valentí elsverbs llatins en català i provem de reconèixer quins evidentials del català medieval són el resultatd’una interferència del llatí. L’objectiu és establir el valor evidencial de cadascun d’aquests verbs i feraixí un primer acostament a l’expressió de l’evidencialitat en un registre formal del català medieval.Paraules clau: Evidencialitat, Català antic, Ferran Valentí, Onomasiologia, Registre lingüísticAbstract: A comparative analysis of the work of Cicero Paradoxa Stoicorum and the 15thtranslation by Ferran Valentí is of some linguistic utility. In this article, we examine a point ofinterest to Catalan semantics: the expression of the evidentiality by means of some verbs suchas jutjar, estimar, pensar, sentir, etc. In this study, we note how Valentí translates the Latin verbsin Catalan and we try to recognize which evidentials in the Medieval Catalan are the result of aninterference from a form that is peculiar to Latin. The aim is to establish its evidential value in orderto describe the formal uses of evidentiality in Medieval Catalan.Keywords: Evidentiality, Old Catalan, Ferran Valentí, Onomasiology, Linguistic registe

Voler + infinitiu en català: de la perífrasi aspectual d’imminència al marcador epistèmic i evidencial (del segle XIII a l’actualitat)

Today’s Catalan knows the phrases vol ploure and vol caure, literally ‘[it] wants to rain’ and ‘[it] wants to fall,’ with the meaning of ‘showing signs that [something] has to [happen]’ (DDLC, s.v. voler). Such structures are only a remainder from the imminence aspectual periphrasis voler + infinitive, present in old and modern Catalan, as well as in other Romance languages, at least in medieval times (such as Occitan, Franco-Provençal, French or Italian). Our aim in this study is trying to describe and explain the constructionalization process (following Traugott 2012 and Traugott & Trousdale 2013) whereby this structure, saturated with the infinitives ploure or caure, will assume an epistemic/evidential value ever since the Modern Era (17th and 18th centuries) which is the one known by the current language. From Classical Latin and up to present-day Catalan, the periphrasis will thus describe a trend Wish > Intention > Imminence > Epistemicity/Evidentiality.El català actual coneix les locucions vol ploure i vol caure, amb el significat ‘presentar indicis que ha de [esdevenir-se alguna cosa]’ (DDLC, s.v. voler, 5). Aquestes estructures són solament una resta de la perífrasi aspectual d’imminència voler + infinitiu present en català antic i modern, així com en altres llengües romàniques, si més no en època medieval (com l’occità, el francoprovençal, el francès o l’italià). En aquest estudi provem de descriure i explicar el procés de construccionalització (seguint Traugott 2012 i Traugott i Trousdale 2013) pel qual aquest estructura, saturada amb els infinitius ploure o caure, assumirà un valor epistèmic/evidencial des d’època moderna (segles xvii i xviii), que és el que coneix la llengua actual. D’aquesta manera, la perífrasi descriurà, des del llatí clàssic i fins al català actual, una tendència Desig > Intenció > Imminència > Epistemicitat/Evidencialitat.The present paper forms part of the research project «L’evidencialitat en català antic: estudi de corpus i acostament segons la gramàtica cognitiva [Evidentiality in Old Catalan: corpus study and approach from cognitive grammar]», within the framework of the grant FPU12/05373 of the Spanish Government’s Ministry of Education under the direction of Prof. Dr. Josep Martines i Peres. It is additionally included in the matrix of the Instituto Superior de Investigación Cooperativa [Higher Cooperative Research Institute] IVITRA [ISIC-IVITRA: ] (Ref. ISIC/2012/022) and in the activity of the competitive projects PROMETEOII/2014/018 (Prometheus Programme of the Generalitat Valenciana [Valencian Autonomous Government] for Research Groups of Excellence in R&D, co-financed by the UE’s ERDF), FFI2012-37103-FILO, IVITRA-IEC/PT2008-S0406-MARTINES01, 2008-2010 PT2012-S04-MARTINES, GITE-09009-UA, USI-045-UA, VIGROB-125

Recursos léxicos en la expresión de la evidencialidad: el verbo catalán veure en los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa

Uno de los rasgos que tradicionalmente se ha destacado de los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig y que es coherente con el género del coloquio renacentista es su estilo dialógico. En este artículo estudiamos uno de los recursos que contribuyen a esta espontaneidad lingüística y que escenifica la diversidad de perspectivas que entretejen el coloquio: el uso de verbos con valor evidencial (que indican, en el discurso, la fuente de la información enunciada). Más en concreto, hacemos una descripción de las construcciones que constituye el verbo catalán veure, que desde la perspectiva evidencial codifica prototípicamente un acceso a la información directo y prototípicamente visual, pero también presenta otros valores: codifica un acceso experiencial más genérico, también marca la información como objetiva y personal e, incluso, funciona como marcador de información inferida.The work of Cristòfor Despuig, Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, contains one feature traditionally highlighted that is coherent with the Renaissance discussion genre, his dialogic style. In this paper it is studied one of the resources that contributes to this linguistic spontaneity and that shows the diversity in the prospects that interweave the discussion: the use of verbs with an evidential value (verbs that show, in the discourse, the source of the stated information). Specifically, in this paper it is done a description of the structures that form the Catalan verb veure that, from the evidential prospect, prototypically encodes a direct and prototypically visual access to the information. Moreover, it also has other values: it encodes a more generic experiential access, it sets the information as objective and personal and it even works as a marker of inferred information